Trencar la llei del silenci

Portem anys de treball del moviment feminista que han aconseguit visibilitzar els drets de les dones i convertir-los en irrenunciables, a més d'aportar un empoderament ben saludable i una autoconfiança i autoestima necessàries per reivindicar la universalització dels drets humans sense distinció de gèneres. 

Si bé, sembla que en aquest procés, els xics s'han quedat enrere, veuen amb reticències els avanços en igualtat i se senten desplaçats de la posició social a què se senten destinats. Per això necessitem treballar el feminisme també amb ells, des d'una postura oberta i d'escolta activa, sense pressupòsits ni imposicions, però amb l'objectiu clar de fomentar l'empatia, la comprensió i la promoció dels ideals d'igualtat, respecte i convivència sense distinció de gènere, ètnia o origen social.

El llibre que presentem està dirigit a fomentar aquests valors. Entre la novel·la i l'assaig, l'obra barreja la força de la trama amb la reflexió sobre les noves masculinitats, el consentiment i les violències silenciades. Una lectura que convida a repensar els vincles, els valors i les complicitats que sostenen el masclisme.

Està publicat a Bromera , disposa d'una guia didàctica per treballar a l'aula i el podeu adquirir a qualsevol llibreria, física o digital. L'argument s'inicia després de la festa de final de curs, quan una notícia sacseja Amadi: han violat la seua amiga Violeta i no saben qui ha sigut el responsable. Sense records d?aquella nit, el dubte s'instal·la dins seu: i si ha estat ell? Amb el pes del dubte i la necessitat de saber, inicia una recerca que el porta a qüestionar no només els fets, sinó també els fonaments mateixos de la seua identitat i del seu paper com a home dins de la societat.

Utilitzar les xarxes socials amb intencionalitat educativa

Article publicat a El diari de l’educació el 24 de juliol de 2025 on es conta l’experiència desenvolupada a l’aula amb l’alumnat de Filosofia de 1r de Batxillerat el curs 2024/25:

És una idea que porte treballant des de fa temps[1], si el món de la vida de l’alumnat està instal·lat, també, en un entorn digital, necessitarem, per tant, incidir en aquest mitjà si volem tenir una certa influència educativa en el seu món. 

Les propostes que es donen des de l’àmbit institucional en aquest sentit són totalment contraproduents, ja que les prohibicions, mesures sobreprotectores i consells prepotents des d’una posició de superioritat, provoquen la creació d’una muralla digital entre l’ús habitual de les xarxes dels i les adolescents i l’entorn educatiu. En cap cas serveixen, ni crec que ho pretenguen, per prevenir el ciberbuylling, els discursos d’odi o les fake news. L’alarma de la comunitat educativa davant l’augment d’aquest tipus de publicacions és clarament hipòcrita, i només proposen una bena als ulls o una muralla opaca per tal de no veure’ls, no per donar-los solució. 

Seguir llegint…

Palestina

Al llibre de Periscopi, Un dia a la vida de l'Abed Salama, de Nathan Thrall, es conten els fets reals que van succeir a Cisjordània quan un autobús escolar va bolcar el 12 de febrer de 2012, es va incendiar i va provocar la mort de sis xiquets, una professora i un bon grapat de ferits. La història, barrejada amb el relat periodístic, explica els moments posteriors a l'accident, aporta una visió directa de la vida a l'entorn de Jerusalem i recupera la història de Palestina a través dels principals actors de la tragèdia. 

La situació que es trasllueix al través dels fets dramàtics de l'accident en què estan involucrats xiquets de 5 anys són esgarrifants. Una nació oprimida per un estat que els arracona, els classifica i els tracta com infrahumans en un sistema polític i burocràtic organitzat amb la clara intenció d'espoliar-los i exterminar-los o, com a mínim, convertir-los en població de segona, en mà d'obra barata o en esclaus o servs de la població israeliana. La vida quotidiana dels palestins és un autèntic laberint de carreteres restringides, controls d'accés, passaports de colors i limitacions impensables en la seua vida quotidiana. La humiliació a la població palestina és contínua i persistent, es manifesta en cada gest, en cada fet, en cada actuació. Per anar a treballar, a escola, al metge o a visitar als familiars, en totes les situacions, l'estat israelià demostra el seu menyspreu i rebuig i avisa que encara pot ser pitjor, que la vida dels palestins està en mans de qualsevol israelià; policia, militar o coló.

En el trànsit entre la hipocresia del règim descrit, que organtiza l'apartheid, i el cinisme del que es lleva la careta i aniquila qualsevol legalitat internacional, apareix el genocidi a Gaza. L'estat israelià articula a Cisjordània un règim racista basat en una legislació arbitrària i cruel, que elimina els drets d'una part de la població per raons ètniques, tot i que manté una aparença de legalitat, absurda i injusta, però legalitat a fi de comptes. És una situació que ens sembla intolerable, que no pensàvem que podia ser superada amb l'aniquilació total de qualsevol dret i l'organització del genocidi més important del segle XXI. Pot semblar paradoxal que les víctimes del major genocidi del segle XX (i de la història) s'hagen convertit en els executors d'un altre genocidi en què ells són els victimaris, els actors principals, cruels i immorals. Però ser víctima no dona dret a eliminar els drets de la resta de la humanitat ni d'una part. 

Malgrat tot, llegint la novel·la ja s'endevina el gèrmen, la preparació del genocidi actual. La restricció de la lliure circulació entre zones delimitades ètnicament, la separació de territoris amb murs i fronteres arbitràries, la classificació de la població pel color dels seus salconduits, la negació d'ajuda als ferits, ambulàncies separades, hospitals i escoles segregades i un actitud cruel dels mandataris i bona part de la població israeliana que mira amb plaer la mort d'uns xiquets pel fet de ser palestins, anuncia la conversió en infrahumana de la població àrab. A excepció d'uns pocs ciutadans (els veïns de la colònia pròxima a l'accident) que expressen el seu suport a les famílies de les víctimes i dels sanitaris i personal d'emergències, la població jueva mira amb passivitat i, fins i tot, crueltat satisfeta, la tragèdia. L'actitud dels joves israelians amb missatges despectius i irònics a les xarxes, anuncien la falta d'empatia prèvia a la preparació del genocidi. És la mateixa actitud d'alguns alemanys que miraven l'holocaust jueu amb satisfacció miserable, perquè eren rates, deien, no humans, animals sense drets, ni tan sols a la vida. Ara són aquelles víctimes les que converteixen els palestins en infrahumans, en animals. 

La situació s'ha tornat intolerable i, més enllà de Cisjordània, que continua sent un apartheid immoral i il·legal, el grau d'extermini amb Gaza ha superat totes les expectatives. L'anul·lació de les convencions i lleis internacionals, la desautorització de l'ONU, els bombardeigs indiscriminats a zones civils, la prohibició d'entrada d'aliments i organitzacions que ajuden en casos de guerra, l'expulsió de poblacions senceres obligades a traslladar-se en bloc, la creació de camps de concentració sense condicions mínimes de vida, en resum, la violació completa de les mínimes normes ètiques que regulen la convivència entre persones i països i la desaparició de qualsevol bri de compassió, han convertit Gaza en el major genocidi del segle XXI, perpetrat en aquest cas per l'estat israelià i el semitisme convertit ara en un moviment molt paregut al nazional socialista. 

Joventut d'acer

Marta Meneu és, possiblement, un dels valors més prometedors del panorama literari valencià. La novel·la D'acer i cristall n'és una mostra de la vàlua i compromís, literari i social, d'una escriptora jove que parla de joves. A ras de la realitat, l'escriptora trava una història basada en la Dana que aconsegueix integrar un crònica realista imprescindible sobre uns fets que no hem d'oblidar i que segueixen ben presents a les zones afectades de manera evident, un fil narratiu de ficció protagonitzat per joves compromesos que van participar en l'escamot de voluntariat que va ajudar en els primers moments de la tragèdia, quan les instàncies oficials estaven desaparegudes i un necessari recordatori de les emocions i sentiments que ens van assaltar a tots mentre contemplàvem, impotents, un escenari desolador, impensable unes hores abans i increible a l'altra vora del Túria. 

Els personatges de la novel·la, Nora i Alba, Jose i Fran, Didí i Carlota son una demostració viva de la joventut mal anomenada de vidre, que va demostrar aquell fatídic 29 d'octubre que eren d'acer i de solidaritat. Els diàlegs són creïbles, l'actuació, els pensaments i les interaccions digitals estan fonamentades en un coneixement de primera mà de la generació que retrata, lluny de les visions moralistes i estereotipades de massa escriptors i escriptores adults que volen convertir-se en assot d'una promoció a la qual miren amb superioritat. 

La reproducció dels fets és fidel, carregada d'informació ajustada i

acompanyada pels sentiments que ens generaven a tots i totes, si bé, aquesta rememoració no provoca un entrebanc del ritme narratiu, més aïna al contrari, s'integra a la perfecció amb la trama de ficció i, a més, tampoc cau en una crítica política evident, la bordeja i, sense deixar d'apuntar culpabilitats, no cau en un discurs maniqueu fàcil i esperable. 

I la trama novel·lada funciona, més enllà dels tràgics moments en què transcorre, la vida dels personatges segueix el seu curs personal, integrant-se en el moment vital que els toca habitar, però amb una autonomia narrativa que els sosté independentment del fets en què han de viure. 

Ens calen autores com Marta, necessitem cronistes que reflexionen sobre una generació que sembla no tenir veu, menyspreada per l'anterior i contada des d'una atalaia que no la comprèn ni la vol entendre, perquè és més fàcil parlar des del tòpic periodístic o moralista. Enhorabona a l'autora pel resultat i a l'editorial Bromera per emparar projectes atrevits que necessiten més ressó. 

L' adolescència de Shy

Shy és una novel·la de Max Porter, publicada per L'altra editorial, que ens dona el contrapunt perfecte a l'entrada anterior sobre la sèrie Adolescència. 

En aquest cas trobem un adolescent disruptiu, molt diferent al que podríem considerar com un adolescent típic. Vull dir, que ens trobem amb una tipologia adolescent marginal, però justament per això ben representativa de l'adolescència. No és un adolescent representatiu, però des d'aquesta marginalitat mostra una visió brutal de l'adolescència, crua, nua, sense concessions al moralisme, ni en l'estil ni en el contingut. Shy és intractable i no sabem perquè, intuïm desilusions infantils, un pare desaparegut, un padrastre distant, una mare desorientada i impotent... Però res és suficient per entendre a un adolescent destrossat, deprimit, desil·lusionat, consumidor habitual de droga i víctima de buylling i assetjador ell mateix. El trobem a una institució correccional, tampoc sabem bé perquè, suposem que per una baralla brutal amb un company, per conductes disruptives al col·legi, que comencen pel pur desig de ser protagonistes, però que s'enquisten amb el temps i la reiteració.

Una visió de l'adolescència molt més creïble, per la seua marginalitat i absència de voluntat generalitzadora, que la sèrie tòpica i moralista de què parlàvem adès. Ací no trobem cap moralisme ni culpabilització, no busca víctimes ni culpables, ni la mare, ni el padrastre, ni els mestres de l'escola, ni la psicòleg (que és molt més dura i cruel, però necessària) ni l'internat, amb uns professionals dignes i correctes. Ací no es disparen les culpes a tothom sense concreció, sinó més al contrari, no trobem causes suficients per explicar el perquè de la situació de Shy, possiblement relacionat amb la salut mental, però el cas és que ell mateix no s'aguanta, està perdut, no troba el camí ni el busca. 

Narrada a fragments, amb diferents narradors, de vegades omniscient, de vegades ell mateix o els personatges que l'acompanyen, cosa que desconcerta al principi, però mostra el caràcter fragmentari i inexplicable d'una persona, de qualsevol persona, i més d'un adolescent desorientat i perdut. 

Entenem millor l'adolescència des d'aquesta narració descarnada d'un personatge únic i gens extrapolable que des de la sèrie moralitzant amb voluntat de generalització. 

Adolescència

La sèrie Adolescència ha obert el debat sobre les característiques dels i les adolescents. El problema és que ho ha fet des d'una visió simplista i catastrofista importada directament dels estereotips i tòpics que circulen per xarxes i mitjans de comunicació. El desconeixement és molt atrevit i, quan no tenim contacte directe, allò més freqüent és replicar els llocs comuns que escoltem o llegim. Una gran quantitat d'obres culturals parteixen d'aquest desconeixement que alimenta, al seu temps, la mateixa visió que desconeix.

Una cosa així passa amb la sèrie de què tothom parla, que repeteix tòpics importats des d'un desconeixement agosarat. Bona part de les desconfiances que tenim sobre determinats col·lectius parteixen d'aquests desconeixement; el racisme, l'odi o la por envers els immigrants, els musulmans o els gitanos, s'alimenten de la llunyania i falta de contacte directe amb les persones concretes que constitueixen aquests grups. De fet, quan coneixem personalment alguna d'aquestes persones, ens sorprèn que no encaixen amb l'estereotip que ens havien contat. 

De manera pareguda, la visió que tenim dels i les adolescents està viciada de partida, els valorem com un grup, com si tots foren iguals, des de la llunyania de la incomprensió, des de la superioritat del desconeixement. D'aquest s'alimenta el xoc generacional que, a hores d'ara, ha pres dimensions preocupants. La incomunicació entre generacions, en aquest cas entre adolescents i els seus pares, mares i professorat, s'ha transformat en un desconeixement que impossibilita la comunicació i el diàleg. És molt possible que les xarxes socials i els nous llenguatges digitals hagen contribuït a ampliar aquesta distància, i més quan la resposta de la generació adulta ha estat demonitzar i prohibir els dispositius mòbils, engrandint la incomprensió. 

Però el problema és més general, pense, és tracta d'un desconeixement ignorant i prepotent per part d'aquells que tenen la responsabilitat d'educar i acompanyar els i les joves i menors. La majoria dels relats culturals que tenen com a personatges a adolescents, parteixen d'uns estereotips que han recollit als mitjans o han escoltat o llegit sense cap interpretació crítica. La mateixa sèrie Adolescència, Euphoria o Física o química, oscil·len entre una visió catastrofista per a adults desconcertats (el cas d'Adolescència) o una desmesurada i fascinant per a joves enlluernats que pretenen viure la seua vida al límit (les altres dues). En tots dos casos, la resposta adulta adopta el to d'un escàndol hipòcrita o d'un consell moralista, tots dos absolutament ineficaços.

Si afegim que el relat cultural el controlen generacions que no pertanyen al col·lectiu adolescent, tenim una visió bloquejada que dificulta una relació oberta i sincera entre elles. Els i les creadores estan massa vegades capturades per aquesta visió exagerada però molt suggerent per construir arguments seductors i originals. I aquest no és el problema, perquè el món de la creació cultural ha de fer això, inventar històries, suggerir camins, proposar mons desconeguts, sempre que no ho faça amb caràcter generalitzador, com ho fa la sèrie de què parlem, que sembla pretendre sentar càtedra sobre la manera de ser de l'adolescència. El valor de la ficció és el de trencar motlles, mostrar aspectes desconeguts, inquietar, però no amb una exageració tòpica i satisfeta que escandalitza i paralitza. 

I allò més preocupant és que aquesta visió exagerada és compartida per professorat que, en teoria, hauria de tenir un contacte més directe i realista amb els i les adolescents, però sembla que no el tenen, si jutgem per la facilitat amb què compren els relats prefabricats. Mares i pares sempre pensen que els dolents son els altres, que els seus fills i filles son diferents, no veuen porno, no consumeixen drogues ni alcohol ni assetgen els companys, perquè això ho fan els altres, els i les Adolescents, en majúscula, en abstracte.  

No, ni tots els adolescents són seguidors d'un tal Alvise, ni tots practiquen l'assetjament com a esport de risc. Els adolescents actuals formen part d'una generació complexa que es va bastir en la pandèmia, ha passat una Dana (en què es va mostrar més cooperant que la majoria d'adults) i acaba de viure un apagada impossible d'imaginar dies abans. Una generació preocupada i vilipendiada, menyspreada i tractada amb una superioritat ignorant per part d'una generació adulta hipòcrita i prepotent. 

És clar que una bona part dels xics estan adquirint tendències d'ultradreta, antifeministes i individualistes, però no menys que els adults, i és clar també que moltes xiques es mostren més proactives i decidides malgrat les dificultats a què s'han d'enfrontar i massa vegades disculpen de manera excessivament conformista. Però aquesta caracterització no és fixa ni inamovible, es modifica amb l'educació i l'aprenentatge i, sobretot, amb l'experiència del context social en què han de moure's. Per això, necessitem educar des de l'empatia i la comprensió, acompanyant i no censurant, escoltant i dialogant, però no amb visions superficials que només fan que espantar i allunyar. 

La detectiu de la sèrie Adolescència diu al segon capítol, "per què tots els col·legis fan olor a col i masturbació?" Doncs això, aquesta detectiu no havia estat mai a un institut, ni els guionistes tampoc, però creuen saber-ho tot i parlen des d'una seguretat ignorant que convenç a una bona part del públic que troba una satisfacció perversa en confirmar els propis estereotips.  

Per sort, tres articles apareguts recentment als mitjans digitals, han aportat una imatge de l'adolescència més realista i ajustada, una aproximació empàtica, complexa i assenyada, lluny de la versió catastrofista i simplista que la sèrie Adolescència ha generalitzat, i que sol imperar de manera majoritària als mitjans de comunicació, el de Núria Cadenes a Vilaweb, I no tractar-los com si fossin fatxes, el de Gràcia Jiménez a La veu del País Valencià, Adolescents i companyia, i el d'Enric Gil, també a La veu del País Valencià, Feminisme i lluita antifeixista, 

Focs d'artifici dialèctics

Diuen que l'ex-polític de Ciutadans, Albert Rivera, sí, el del totxo al parlament, el del gosset a l'espot electoral i el de fa olor a llet, el mateix, ha montat una empresa per formar polítics en oratòria. I diuen també que una de les activitats que els proposa consisteix en parlar durant 3 minuts sobre qualsevol tema sense dir res. Evidentment, es tracta d'un ensinistrament ben útil si has d'amagar les teues idees en una entrevista o un debat electoral, però ben poc si el que necessitem és esbrinar les diferents cares d'un repte que volem solucionar. El problema és que la primera versió sembla ser la més eficaç en termes de d'èxit personal, polític o competitiu i, fins i tot, arriba a convencer algunes ments benpensants que no admetrien el pressupost si se n'adonaren del marc que s'imposa. 

Perquè amb aquest marc discursiu que l'ex-polític ens imposa des de les seues formacions, allò que no es diu però s'accepta sense questionament és que l'oratòria consisteix en uns focs d'artifici que encisen durant uns segons i desapareixen sense cap transcendència més enllà del seu fulgor immediat. Un tipus de discurs públic falaç, encisador, carregat d'emotivitat i mancat de raons, dirigit exclusivament a la victòria i sense cap concesió a la racionalitat de l'argumentació, ni la seua fortalesa o justificació. El problema és que aquests focs d'artifici discursius. a diferència dels de pòlvora, sí que deixen unes repercusions socials en forma de mesures polítiques concretes, determinades pràctiques públiques comunicatives i l'imposició d'uns marcs d'interés i d'unes maneres de fer que semblen transparents però amaguen unes preses de posició ideològiques poc democràtiques. 

La tècnica és clara i consisteix a repetir el missatge moltes vegades, de manera molt convincent i manifestant una seguretat sense fissures. Enunciar la presa de posició és suficient per considerar-la demostrada i, si es qüestiona amb arguments contraris, dades o exemplificacions, només s'han d'evitar, obviar o menysprear sense immutar-se i repetir el lema força que es porta preparat. És un estil discursiu buit, impostat, en què el contingut del que s'exposa sol ser allò menys important, i per això no es dubta a apel·lar a les emocions de manera hipòcrita, exposar de manera simplista els arguments i, el que el fa més perillós, evitar una confrontació ideològica profunda de les postures adoptades. Pretenen ser neutrals, i diuen fugir d'ideologies, però n'estan tan carregats que aconsegueixen fer-la invisible, perquè s'imposa com a marc de discussió no qüestionable. 

És un art certament atractiu, tan potent que acaba seduint bona part de la ciutadania i fins i tot dels i les professionals que haurien de saber detectar-lo i combatre'l. Perquè els seus efectes en termes de convivència democràtica són letals, ja que buiden de contingut el procés deliberatiu ciutadà, imposen punts de mira prederminats pels poders efectius i, al remat, acaben generant desconfiança i desafecció entre la ciutadania.  

El problema, com dic, és que el discurs públic, la discussió argumentada és tota una altra cosa que necessita més temps i, sobretot, més honestedat intel·lectual i moral. Cal contraposar punts de mira amb arguments, entrar a discutir-los amb altres raons, aportar exemples a favor o en contra i valorar el seu caràcter generalitzador o excepcional, desvetlar fal·làcies i enganys. I fer tot açò utilitzant tècniques d'oratòria convincents que afavoresquen el procés comunicatiu. Aquest procés necessita temps per exposar-se, treball per a informar-se, domini dels processos discursius i voluntat de veracitat i sinceritat. Es tracta d'un debat amb una ideologia de fons imprescindible; la convivència democràtica, la possibilitat de raonar amb sinceritat des de postures diverses, la capacitat de posar-se al lloc oposat, el respecte i una intenció sincera d'obrir-se al dubte, a la inseguretat i al canvi de posició. 

Malauradament, el sistema mediàtic actual, però, no afavoreix aquest estil, o fins i tot l'entrebanca; notícies a cop de clickbait, xarxes socials i informatius inconnexos amb segons per cada informació. El polític encara menys, perquè les rodes de premsa sense preguntes, el periodisme poc mordaç o la intervenció justa per a la connexió amb l'informatiu, afavoreixen justament el contrari. 

Quan aquests dos models s'enfronten, el resultat depén molt del context en que es produeix la contraposició, perquè en entorns mediàtics i polítics com els que he anomenat, triomfen els discursos buits però impactants, carregats de moviments de mans controlats i mirades directes a càmera. En contextos lliures d'aquesta immediatesa i marcats per protocols mediats de manera democràtica, com els educatius, legals o professionals, no hauria de ser així, però malauradament ho és. 

I aquest és el principal drama que volia assenyalar, que tot i ser comprensible l'auge de discursos seductors en entorns clarament dominats per l'impacte directe, emotiu i instantani, no ho és en els àmbits educatius i formatius que han d'estar més controlats per, justament, evitar les decisions improvisades, les manipulacions barroeres o la influència desmessurada. Però això no passa, i fins i tot, cada vegada s'ensenya més aquest artifici buit de contingut i carregat d'ideologia dominant, i es menysprea, per raons diverses entre les quals està el desconeixement, la peresa o la mala fe, una manera d'intercanviar opinions que entre a analitzar arguments des del dubte, la inseguretat i la feblesa. 

Els sofistes ja ho deien: l'art de la retòrica només es pot fer des del convenciment del que es diu, no perquè es considere veritat absoluta, sinó perquè s'està obert a la contraposició i a la discussió democràtica. Però ja sabem que la sofística va anar degenerant en un joc de daus trucat que va anar soscavant la democràcia atenesa. Doncs això, compte amb el que ensenyem als i les futures cadells de lleó de les escoles d'oratòria. 

Entrevista al blog Disfruta Benimaclet

 En el Blog Disfruta Benimaclet , Loli Benlloch ha publicat una entrevista amb motiu de la publicació del llibre Laia juga amb el mòbil, a Bromera, i Laura juega con el móvil, en Algar en castellà. 

Una conversa que ha expressat de manera ben clara la intenció del llibre i la concepció de l'educació i l'ús dels dispositius mòbils que hi ha al darrere d'aquesta publicació. 

Entrevista a l'agència EFE

 

L'agència EFE es fa ressò en una entrevista, ací, de la publicació de Laia juga amb el mòbil, a Bromera, (tercer més venut del mes de març) 

 I Laura juega con el mòvil, a Algar. web

Una entrevista feta per Loli Benlloch, que valora el llibre, el contextualitza i va més enllà en la reflexió sobre l'ús dels dispositius digitals entre els preadolescents, adolescents i ciutadania en general. 

La podeu llegir ací a EFE. 

També a El obrero , Lado Mx i Infobae 

Laia juga amb el mòbil

 L'editorial Bromera m'ha publicat una obra que espere resulte interessant, divertida i profitosa per a un públic pre-adolescent, Laia juga amb el mòbil. Es tracta d'una novel·la de divulgació que barreja gèneres i es situa entre la ficció, la reflexió per a menors i la novel·la il·lustrada. La trama de ficció situa a una xiqueta d'uns 10 anys en ple despertar digital, en els inicis de l'ús de les xarxes socials i en dura negociació amb la família. 

Laia i els seus amics, Dídac i Carla, s'inicien en jocs al mòbil, vídeos de Tik-tok i Youtube i publicacions d'influenciadors i influenciadores d'èxit. Des del mòbil del pare o la mare, de la iaia o la tableta vella amb wi-fi, lluiten per descobrir el món apassionant que s'amaga dins de l'aparatet màgic que els pares encara no han accedit a comprar-los... a la majoria. Els fets transcorren a traves de capítols breus que pretenen enganxar els lectors i lectores joves a una trama amb un pèl d'intriga i misteri que s'acabarà desvetllant en el transcurs de l'acció. 

Al final de cada capítol, reflexions en forma de pregunta sobre els fets que han succeït a la trama de ficció pretenen estimular la presa de consciència sobre els usos tòxics i els enriquidors dels dispositius digitals que s'han convertit en inevitables i imprescindibles en les nostres vides, les dels menors també. 

Les il·lustracions d' Anna Gisbert resulten un encert que potencia el seguiment de la trama, atrapen als lectors i lectores i reforcen les preguntes socràtiques en forma d'anotacions visuals que obliguen a fixar els ulls en elles i potenciar el pensament crític. 

Si volem formar una ciutadania digital responsable i crítica no queda més que educar en el seu ús, ensenyar els possibles efectes nocius i mostrar el camí engrescador que representa tenir el món al nostre abast des de l'andròmina que ens acompanya a tots, joves i adults, allà on anem. No podem esperar que l'ús correcte aparega màgicament en adquirir una maduresa personal o la majoria d'edat legal, hem d'acompanyar el creixement i l'aprenentatge des del moment en què comencen a utilitzar els dispositius digitals. Si ho deixem per a després o abdiquem de la nostra responsabilitat educadora (de famílies i escola) estem entregant els nostres fills i filles a les grans companyies tecnològiques que no dubtaran en seduir-los, capturar-los i convertir-los en els seus obedients servidors. 

El llibre que presente vol ser una xicoteta ajuda en aquest ambiciós objectiu col·lectiu de formar a la ciutadania digital del futur de manera crítica i responsable. 

Vídeo promocional d'editorial Bromera

I també en castellà: Laura juega con el móvil.  Editorial Algar.